- 10.05.09 | 10.00
Responsabilitat
Les reflexions de l’Ignacio i en Clemente sobre la vigilància incideixen en un dels aspectes més delicats del treball de reporter gràfic: la responsabilitat. Sens dubte l’aspecte que més requereix un ben informat i ben intencionat sentit de la realitat. L’Ignacio ens alerta de les imputacions que es poden fer a través de fotografies que són lluny de garantir el sentit que se’ls atribueix. En Clemente al·ludeix a la fotografia utilitzada com a sistema d’identificació, fins i tot contra les intencions dels autors.
Podríem afegir-hi molts més casos, i en tots s’aprecia la polivalència i la paradoxa que conté la fotografia. Per exemple, Agustí Centelles va treure els seus negatius de la Guerra Civil a través de la Jonquera per evitar que caiguessin a les mans de la policia franquista i que els que hi apareixien fossin represaliats. Per contra, les fotos que Francesc Boix, presoner republicà al camp de concentració de Mauthausen, va aconseguir escamotejar als guardians del camp van esdevenir unes bones proves efectives per imputar crims de guerra a jerarques nazis en el procés de Nuremberg. El magnífic documental per a la televisió de Llorenç Soler Un fotògraf a l’infern (2000) aporta un relat detallat del cas.
S’ha de reconèixer que la fotografia es presta al pitjor, però també al millor, i que la funció dels qui n’organitzen les normes comunicatives des de la responsabilitat col·lectiva és posar-la al costat dels valors que valguin la pena, començant per la veritat, encara que sigui relativa. Si la fotografia serveix per al control, és que també pot servir per al testimoni democràtic.
Sens dubte, mantenint la postura de l’Ignacio, els reporters no poden ser còmplices de cap mena de vigilància i la seva acció professional ha d’estar guiada per un estricte codi ètic que, paradoxalment, només es pot aplicar amb flexibilitat i intel·ligència. Mai no podrem establir un repertori de requisits per atorgar el “carnet” de reporter, encara que al final puguem distingir, per les seves trajectòries, els bons reporters dels que no aporten res de bo.
D’altra banda, no hem d’oblidar que la vigilància afecta permanentment Internet, com ho ha demostrat la denúncia recent, feta des del Canadà, d’un suposat espionatge informàtic sobre l’entorn del Dalai Lama dirigit des de la Xina –que no deu ser l’únic cas, per descomptat–. Per tant, la desmaterialització de la imatge i la seva inclusió en xarxes informàtiques haurien de redoblar el compromís dels professionals amb la salvaguarda dels seus materials més sensibles: avui el robatori ja no es produeix a l’habitació d’un enviat especial en un país remot, sinó en qualsevol ordinador triat com a objectiu per la vocació panòptica de qualsevol poder, segons les seves possibilitats.
Una altra qüestió interessant és el cada cop més freqüent doble vessant del reporterisme visual que obliga a la realització simultània de fotos i vídeo. Efectivament, cada cop més el destí del treball dels reporters són edicions digitals de tipus molt diversos. Podem esmentar www.mediastorm.org, dependent del Washington Post, com a paradigma d’aquest nou model de format documental que incorpora so directe, foto, vídeo, entrevista, música, etc. Així mateix, l’última generació de càmeres rèflex digitals, amb vídeo de gran qualitat incorporat, pot ser interpretada com l’avís als professionals de cap on van els designis dels grans grups mediàtics. Avançant-ne un balanç prematur, sembla que l’objectiu no és només la simple operació de màrqueting de facilitar un nou al·licient als aficionats avançats, sinó anticipar-se a un nou escenari laboral en el qual, eventualment, es dupliqui la “productivitat” dels fotògrafs.
Però també aquí el pensament lliure s’obrirà pas per transvasar al vídeo part del reconeixement, social i legal, que té la fotografia com a obra d’autor. La visibilitat del subjecte que hi ha darrere la càmera (molt més precària en la informació en televisió que en fotografia, d’acord amb les respectives històries materials i simbòliques) és l’objectiu optimista que ens hem de marcar per revertir positivament el procés. Novament l’autoria ha de sorgir de la naturalesa del testimoni i no dels preceptes temàtics i estilístics del mercat de la tecnologia i de l’art fotogràfic/videogràfic.
Per això tampoc podem acceptar un numerus clausus d’autors de referència com el que s’està imposant a la professió globalitzada: unes dotzenes de vaques sagrades del documentalisme més exquisit exposant i venent la seva obra com a finalitat principal i utilitzant la premsa com a plataforma; i a l’altre extrem, sense que hi hagi res entremig, Reuters, AP i AFP monopolitzant la imatge del que passa al món.
Necessitem molts més fotògrafs arreu del món, en molts més conflictes (en el sentit més ampli del mot). Necessitem les organitzacions públiques i privades que els donin suport i canals. Necessitem el recolzament d’aquest pensament lliure que sap com emprar la paraula, però no tant la imatge. Per exemple, recuperant una referència aportada per l’Ignacio, necessitem que Rebelión utilitzi la imatge com ho fa Mediastorm, però, és clar, d’una altra manera.
