Menú llengües

La imatge en conflicte

DIÀLEG 09

Pàgines

Arxiu de l'etiqueta ‘social’

  • 26.04.09 | 10.33

Buscant escletxes

Ignacio i Clemente, abans que seguiu amb les vostres reflexions he volgut afegir un altre comentari a la meva intervenció anterior.

Ho faig a propòsit de la menció d’en Clemente a la meva referència a la crisi actual (la general, no la particular de la premsa) com a exemple del desafiament que suposa plantejar un projecte documental quan molts dels seus aspectes essencials no són tangibles. A la roda de premsa de presentació del llibre del diàleg de l’any passat i de l’actual vaig apuntar la possibilitat de reeditar un projecte de seguiment de la crisi inspirat en el projecte FSA (Farm Security Administration) desenvolupat després del crac del 29. Joan Fontcuberta va assenyalar que havia sigut un projecte propagandístic, cosa doblement certa. En primer lloc, perquè sempre és difícil desvincular els resultats d’una acció de la voluntat dels qui la projecten i la financen. En segon lloc, perquè en aquest cas l’estructura d’organització i d’edició va ser particularment severa pel que fa al sentit que havia de tenir el projecte. I, malgrat tot, per algunes escletxes es va escapar un sentit més profund que el pretès pels seus impulsors, que volien mostrar exclusivament el dinamisme i l’eficàcia del seu programa d’ajuts i no consideraven la possibilitat d’imaginar cap alternativa al model econòmic. A la FSA, que no és un gran projecte (encara que sigui un projecte molt gran), hi resta oberta una possibilitat de crítica radical. No tan forta ni tan conscient com en un altre projecte més petit, però molt més gran en l’esperit, com és la cobertura de l’explotació laboral infantil en mines i fàbriques realitzada per Lewis Hine vint anys abans. Malgrat tot, la fotografia i els seus autors-testimonis oculars van trobar escletxes que, per exemple, ja no existeixen en la crisi actual, en què la piconadora televisiva orquestra, des de l’adopció de la ficció regeneradora d’Obama, la teatralització de l’última versió de la sentència de Lampedusa: “que canviï alguna cosa perquè tot continuï igual”.

Si renunciem a la imatge a curt termini i creem un projecte visual fortament contextualitzat de seguiment de la crisi des d’una selecció significativa dels seus aspectes tangibles (que, com ens recordava l’Ignacio, també són els simbòlics), encara podem tenir una possibilitat d’incidir en la valoració social d’aspectes com un major coneixement de les claus del model econòmic, una aproximació a les conseqüències socials de la desregulació i la cobdícia, una revisió inquisitiva d’alguns dels agents econòmics responsables de la desferra… Un projecte llarg, doncs, pensat des d’un procés de documentació rigorós, amb un pla de treball elaborat sota l’assessorament d’experts vitalment implicats com economistes, sociòlegs i membres d’altres disciplines concernides. I també, per descomptat, amb la col·laboració dels millors autors documentals, aquells pels quals la fotografia apunta més enllà del mitjà fotogràfic i que no tenen por de no estar inventant a cada moment un estil nou. Crec que funcionaria si trobés els mitjans per finançar-se i per aconseguir una forta presència social, i això de nou implica necessàriament la participació d’una administració pública que controli sense dirigir. No és fàcil, però no queden gaires solucions perquè pervisqui la fotografia més necessària.

  • 10.04.09 | 08.50

Els llocs de la fotografia documental

No pareu d’obrir fronts, i em sembla molt bé: deixem el màxim de qüestions plantejades i, encara que no puguem tancar-les totes, haurem fet un servei.

Les vostres intervencions em suggereixen alguns comentaris. Sobre la desmaterialització de la fotografia de què parla l’Ignacio: penso que porta la fotografia a realitzar el seu destí històric de ser una imatge amb un alt potencial de circulació, abans que un objecte singular (o expressament limitat en la seva tirada). Benjamin ja apuntava en aquesta direcció i fins i tot creia, de manera un pèl idealista, que el socialisme es realitzava també a partir d’aquest procés. Em sembla que recullo prou bé l’esperit de la taula de fotografia documental de SCAN 08, integrada per Claudi Carreras, Sandra Balsells, Consuelo Bautista, Héctor Mediavilla, Silvia Omedes i jo mateix, quan dic que ens referíem a això, quan assenyalàvem que la galeria (entesa com a lloc de transacció comercial vinculat al col·leccionisme) no és el destí ideal de la fotografia documental. Em sembla que deies el mateix, Clemente, quan apuntaves el lloc calent que espera una part d’aquest tipus de fotografia quan, voluntàriament o per força, està fora dels mitjans. L’altra part del documentalisme, el més combatiu, senzillament no té llocs gairebé, ni calents ni freds. I penso que cal afegir, un cop més en sintonia amb la teva última intervenció, que el pitjor que li pot passar al documentalisme és que es deixi arrossegar pels criteris del col·leccionisme fotogràfic en comptes de buscar en l’anàlisi social els temes que mereixen ser abordats, així com un estil adequat, en cada ocasió, a les característiques del tema i al gust del fotògraf, establert des del principi de no problematitzar l’accés a allò representat.

Em sumo incondicionalment també a desmuntar una vegada per totes el tòpic que denuncia l’Ignacio que sense imatge no hi ha informació. Els qui confiem en la imatge com una forma essencial del pensament, crec que som els primers a qui ens xerriquen les dents quan comprovem la quantitat d’imatges mancades de sentit que omplen les pàgines de la premsa: paradoxalment, una premsa amb menys fotografies seria molt més respectuosa amb la fotografia. Tal com apunta l’Ignacio, la imatge no pot servir per distreure els ulls, i jo hi afegiria que encara menys per convertir-se en un pedaç o un adorn, és a dir, en un element previsible i recurrent de la producció de pàgines. Generar models de premsa que no necessitin la imatge i que, tot i així, la incorporin amb tot el seu valor quan sigui pertinent, continua essent un desafiament per a dissenyadors, fotògrafs, editors d’imatge i periodistes, amb el permís de les empreses, és clar.

D’altra banda, em sembla positiva una certa quota de continguts visuals no informatius, sempre que siguin compromesos amb la intel·ligència? i contribueixin a ensenyar a mirar millor, que és una manera de fer el món millor. És necessari que els lectors puguin accedir a bones seleccions de diferents tipus d’imatge; això sí, ben clares en les seves estratègies i en les seves finalitats.

En fi, tinc un gran interès a seguir l’aportació de l’Ignacio sobre la imatge en la vigilància i la continuació de les reflexions d’en Clemente sobre casos específics com el que comenta. Per cert, crec que el dèficit fonamental de la foto guanyadora del WPPh d’enguany és haver-la extret d’un context que segur que és més ampli que el que es mostra i que, idealment, s’hauria de remuntar a les condicions vitals d’aquesta família que no ha pogut pagar la hipoteca. En cas contrari es converteix, efectivament, en una versió limitada dels procediments d’actuació de la policia. A través d’aquestes reflexions ens aproximem al mateix temps a l’altre àmbit a què fa referència el títol del diàleg: la representació dels conflictes a través de la fotografia. Tot i que no cal que agafem aquest camí encara, vull marcar com a punt de partida una idea coneguda amb la qual no sé si esteu d’acord: “A partir del Vietnam comença el procés d’estrangulació de la informació visual.” 

  • 13.03.09 | 13.55

Propostes per triar direcció

Primer de tot, vull agrair a tot l’equip de SCAN, i especialment a Sandra Balsells, l’oportunitat de dirigir un diàleg públic de tanta rellevància. Ja veurem quina és la direcció que prenen les reflexions que aniran sorgint al llarg d’aquests dos mesos; d’entrada, proposo aproximar el debat sobre la fotografia a la seva dimensió política, primordialment als seus usos testimonials, a la seva utilitat per al coneixement d’aspectes del món que acaben conformant el nostre sentit global de la realitat. Vull agrair també a Clemente Bernad i a Ignacio Ramonet la seva generosa disposició a implicar-se en aquesta reflexió compartida, que si bé és una atractiva aventura vital també comporta una exigència molt alta de temps i esforç. Esperem que ens serveixi a tots per assolir una major comprensió de les relacions que la fotografia manté amb els principals fenòmens de la nostra època.

“La imatge en conflicte” és un títol que permet revisar la consideració intrínseca de la imatge fotogràfica i de les seves normes i contextos comunicatius i, alhora, relacionar què és la fotografia amb per què serveix, i fins i tot imaginar quin ús en podrem seguir fent.

No em sembla que d’entrada calgui justificar la funció testimonial de la fotografia. És obvi que si la seva connexió amb la realitat no fos tan profunda, els fotògrafs independents que obtenen imatges dels conflictes que provoquen diferents poders arreu del món no correrien riscos tan elevats. Ni els governs tampoc estarien regulant les formes d’accés visual a realitats no privades, sinó obertament públiques i socialment rellevants. Així mateix, els grans grups mediàtics, a les mans de grans corporacions financeres, no imposarien uns models visuals -que els grups de premsa més petits accepten com a referència- en els quals la imatge compromesa amb la realitat social s’ha situat en posicions de misèria comunicativa, fins al punt de qüestionar els gèneres periodístics que històricament han constituït el suport d’aquest tipus d’imatge.

Per si no n’hi hagués prou, el testimoni fotogràfic també ha sofert la desqualificació teòrica d’una part important del pensament estètic, que en els seus moments àlgids -que coincideixen en el temps amb el domini aclaparador del pensament ultraliberal i els seus think tanks- ha arribat a decretar, a l’empara del terme “postfotografia” i amb arguments gens sòlids, la fi mateixa dels usos testimonials de la fotografia, reutilitzant el terme “documental” per a propostes visuals molt allunyades del documentalisme. Sens dubte una part d’aquestes teories han estat beneficioses per al debat crític sobre el procediment fotogràfic, sobre els límits de la representació, o han servit també per posar en qüestió la falta de prevenció crítica davant les imatges que ens arriben; però en altres casos han anat dirigides directament a desqualificar la pervivència de qualsevol vestigi de relat testimonial.

Al meu parer el punt de vista més productiu per iniciar el diàleg és analitzar com la fotografia s’inscriu en els discursos de la política, de la sociologia, de l’economia… Quins són els límits (però també les possibilitats) d’unes pràctiques fotogràfiques adreçades al coneixement i a la transformació del món; de quina manera i en quins formats aquestes pràctiques es poden canalitzar a través dels mitjans tradicionals o a través dels nous mitjans, i quins altres canals podem articular perquè els usos documentals de la fotografia puguin actuar com una forma col·lectiva de coneixement, com un servei públic.

Penso que també haurem de considerar altres pràctiques fotogràfiques que comparteixen la preocupació per aquestes qüestions, però que pertanyen a altres registres de la creació; em refereixo fonamentalment a aquell art vinculat a la societat. El fotomuntatge continua sent una referència molt valuosa pel que fa als usos didàctics de la imatge, així com les escenificacions i altres propostes visuals d’intervenció en els afers públics que han desenvolupat alguns artistes i que tenen una eficàcia perlocutiva enorme, encara que mai no puguin constituir una alternativa al testimoni directe, igual que la novel·la no és una alternativa a la crònica.

La imatge publicitària, que hem d’entendre com la imatge emblemàtica del capitalisme, i la febre comunicativa que provoca no poden continuar sent la referència fonamental dels llenguatges visuals contemporanis. Ja fa temps que és hora d’un gran debat social sobre una pedagogia de la imatge iniciada a l’escola mateix. Fer que la imatge formi part de la cultura democràtica, tant en la seva producció com en la seva anàlisi, és una exigència del pensament lliure.

M’agradaria proposar altres línies de reflexió, també: què passarà amb la imatge durant i després de la gran crisi que estem vivint? De quina manera readaptaran els discursos simbòlics del poder econòmic els escenaris de la representació i de l’espectacle? ¿Serem capaços d’elaborar alternatives parcials, o només ho aconseguirem si les alternatives comprenen el model social mateix? ¿Els nous centres de poder regional donaran lloc a una multipolaritat real que establirà nous models visuals sobre els quals consolidar-se? Com se situen els fotògrafs davant d’aquestes qüestions? Com combinar les col·laboracions informatives espontànies amb la cultura professional del documentalisme?…

Si controlar el sentit del món és la millor manera de controlar el món, la imatge, i molt especialment la fotografia i el vídeo -encara que ens arribin i els fem arribar a través d’un petit aparell portàtil amb múltiples funcions-, seguirà trobant-se al centre d’una relació dialèctica entre l’interès particular i l’interès col·lectiu.

Aquests són alguns dels aspectes que em preocupen sobre els usos públics de la fotografia, però el diàleg està obert a totes les qüestions que vulgueu incorporar-hi.

Una producció de KRTU, dins del marc SCAN 2009

  • KRTU
  • SCAN
  • Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació