La imatge en conflicte

Les fotografies –qualsevol fotografia– no són gens eloqüents, i per això agraeixen un context que els afegeixi informació, sense el qual estan més despullades i són més vulnerables, tot i que també més salvatges. Sense context, la seva interpretació dependrà de la capacitat de lectura de cadascú, del seu bagatge cultural, estètic, històric, visual o polític, però també de certes convencions que ens hem donat per interpretar-les. És cert que la polèmica fotografia de Kevin Carter que esmenta l’Ignacio es llegeix d’una manera determinada perquè la nostra educació visual i els nostres prejudicis posen en relació directa el voltor i la nena i fan saltar totes les nostres alarmes culturals i ètiques, però abans del moment d’“utilitzar” una imatge –potser aquest sí que és el moment decisiu– hi ha altres moments que incumbeixen fonamentalment els qui la produeixen i els qui la posen en circulació, i no en poden eludir la responsabilitat. Respecte a això m’agradaria assenyalar diversos graus d’implicació davant del fet fotogràfic documental, tots diferents. Un primer grau és el de l’autor de les fotografies, que té al davant l’enorme, difícil i peremptòria tasca de decidir què fotografiar i com fer-ho, sabent que la seva decisió, sigui la que sigui, serà inamovible, no serà innocent i, a més a més, tindrà conseqüències. Al marge d’altres consideracions que ara no vénen a tomb a propòsit de la foto de Kevin Carter, ell tria –com tots els fotògrafs fan milers de vegades cada dia– una combinació concreta de factors per obtenir la seva fotografia, a partir dels quals es podria determinar si s’ajusten a l’escena que mostren i si hi ha hagut una intenció moral afegida.

 Hi ha altres tipus de responsabilitat atribuïbles a l’ús posterior de les fotografies més que al treball mateix del fotògraf, i que en condicionen absolutament la lectura. Per il·lustrar-ho proposo dues fotografies molt conegudes, perquè totes dues han sigut premiades amb el World Press Photo, una l’any 2006 i l’altra el 2007. La fotografia del 2006 va ser feta a Beirut per Spence Platt (http://www.worldpressphoto.org/index.php?option=com_photogallery&task=view&id=899&Itemid=115&bandwidth=high) i la del 2007 a la vall de Korengal, a l’Afganistan, per Tim Hetherington (http://www.worldpressphoto.org/index.php?option=com_photogallery&task=view&id=1167&Itemid=115&bandwidth=high). No m’hi vull estendre excessivament, però al meu parer la primera fotografia mostra que els estereotips són a la mirada del fotògraf, tant a l’hora de prendre la imatge com en seleccionar-la, per tal com ens imposa una versió limitada, simplificada i que no s’ajusta al que passava en aquell lloc. El problema és que aquests estereotips coincideixen perfectament amb els que la majoria de nosaltres traginem com a lectors d’imatges, i és per això que creiem reconèixer immediatament què és el que se’ns ensenya, que en aquest cas es desmenteix quan s’aporta informació addicional sobre la imatge.

El cas de la fotografia de Tim Hetherington és molt diferent. El que ens mostra s’ajusta al desenvolupament dels fets que pretén mostrar, sense escarafalls ni impostura. És el jurat del World Press Photo qui la premia, argumentant que es tracta d’una imatge que “reflecteix l’esgotament d’un home i el d’una nació sencera”, imposant una interpretació de la fotografia que resulta tan gratuïta com interessada, perquè demostra massa clarament l’interès per oferir una determinada versió de la història. La fotografia del rei amb Adolfo Suárez de què parla l’Ignacio demostra una perversió semblant, tot i que en realitat consisteix en una astuta operació propagandística dissenyada fins a l’últim detall, l’objectiu de la qual queda clarament definit en el bloc de l’autor de la fotografia (http://adolfosuarezillana.com/la-foto-del-toison/).

Crec que un dels conflictes que ens ocupen consisteix a assumir que les imatges documentals no poden estar al servei d’idees preconcebudes ni tampoc servir per devaluar la representació de la realitat, com apunta molt encertadament Abel Salinas en un dels comentaris a aquest diàleg obert. Salinas descriu la màscara o “tapaboques” que es distribueix a Mèxic per evitar el contagi de la grip porcina com “la metàfora més perfecta de la situació”, amb la qual cosa coincideixo plenament: la nostra incapacitat per representar visualment aquesta epidèmia és de tal magnitud que només som capaços de fer-ho a través de símbols. Però les imatges documentals no s’haurien de nodrir de símbols més que per assegurar un mínim d’intel·ligibilitat, perquè més enllà d’això els símbols perverteixen i simplifiquen el discurs fins al punt que tothom utilitza els mateixos, cosa que es comprova fàcilment si veiem que gairebé a totes les fotografies que pretenen parlar de la grip porcina apareix l’eloqüent “tapaboques”, que finalment esdevé un còmode tapa-ulls.

 Aquells que fotografiem no són personatges que interpreten rols escrits per un equip de guionistes, sinó persones amb comportaments impredictibles, i no tenim dret a adaptar-los per força a un motlle que satisfaci les nostres expectatives com a fotògrafs o com a editors, sinó que hem d’assumir la dificultat de mostrar en imatges les seves vides i el risc que el resultat no sigui lògic, estètic, coherent ni fàcil de consumir.