La imatge en conflicte

No pareu d’obrir fronts, i em sembla molt bé: deixem el màxim de qüestions plantejades i, encara que no puguem tancar-les totes, haurem fet un servei.

Les vostres intervencions em suggereixen alguns comentaris. Sobre la desmaterialització de la fotografia de què parla l’Ignacio: penso que porta la fotografia a realitzar el seu destí històric de ser una imatge amb un alt potencial de circulació, abans que un objecte singular (o expressament limitat en la seva tirada). Benjamin ja apuntava en aquesta direcció i fins i tot creia, de manera un pèl idealista, que el socialisme es realitzava també a partir d’aquest procés. Em sembla que recullo prou bé l’esperit de la taula de fotografia documental de SCAN 08, integrada per Claudi Carreras, Sandra Balsells, Consuelo Bautista, Héctor Mediavilla, Silvia Omedes i jo mateix, quan dic que ens referíem a això, quan assenyalàvem que la galeria (entesa com a lloc de transacció comercial vinculat al col·leccionisme) no és el destí ideal de la fotografia documental. Em sembla que deies el mateix, Clemente, quan apuntaves el lloc calent que espera una part d’aquest tipus de fotografia quan, voluntàriament o per força, està fora dels mitjans. L’altra part del documentalisme, el més combatiu, senzillament no té llocs gairebé, ni calents ni freds. I penso que cal afegir, un cop més en sintonia amb la teva última intervenció, que el pitjor que li pot passar al documentalisme és que es deixi arrossegar pels criteris del col·leccionisme fotogràfic en comptes de buscar en l’anàlisi social els temes que mereixen ser abordats, així com un estil adequat, en cada ocasió, a les característiques del tema i al gust del fotògraf, establert des del principi de no problematitzar l’accés a allò representat.

Em sumo incondicionalment també a desmuntar una vegada per totes el tòpic que denuncia l’Ignacio que sense imatge no hi ha informació. Els qui confiem en la imatge com una forma essencial del pensament, crec que som els primers a qui ens xerriquen les dents quan comprovem la quantitat d’imatges mancades de sentit que omplen les pàgines de la premsa: paradoxalment, una premsa amb menys fotografies seria molt més respectuosa amb la fotografia. Tal com apunta l’Ignacio, la imatge no pot servir per distreure els ulls, i jo hi afegiria que encara menys per convertir-se en un pedaç o un adorn, és a dir, en un element previsible i recurrent de la producció de pàgines. Generar models de premsa que no necessitin la imatge i que, tot i així, la incorporin amb tot el seu valor quan sigui pertinent, continua essent un desafiament per a dissenyadors, fotògrafs, editors d’imatge i periodistes, amb el permís de les empreses, és clar.

D’altra banda, em sembla positiva una certa quota de continguts visuals no informatius, sempre que siguin compromesos amb la intel·ligència? i contribueixin a ensenyar a mirar millor, que és una manera de fer el món millor. És necessari que els lectors puguin accedir a bones seleccions de diferents tipus d’imatge; això sí, ben clares en les seves estratègies i en les seves finalitats.

En fi, tinc un gran interès a seguir l’aportació de l’Ignacio sobre la imatge en la vigilància i la continuació de les reflexions d’en Clemente sobre casos específics com el que comenta. Per cert, crec que el dèficit fonamental de la foto guanyadora del WPPh d’enguany és haver-la extret d’un context que segur que és més ampli que el que es mostra i que, idealment, s’hauria de remuntar a les condicions vitals d’aquesta família que no ha pogut pagar la hipoteca. En cas contrari es converteix, efectivament, en una versió limitada dels procediments d’actuació de la policia. A través d’aquestes reflexions ens aproximem al mateix temps a l’altre àmbit a què fa referència el títol del diàleg: la representació dels conflictes a través de la fotografia. Tot i que no cal que agafem aquest camí encara, vull marcar com a punt de partida una idea coneguda amb la qual no sé si esteu d’acord: “A partir del Vietnam comença el procés d’estrangulació de la informació visual.”