La imatge en conflicte

Bé, sembla que això s’anima. Pepe, abans de continuar m’agradaria fer alguns apunts a la teva última intervenció. No hi ha dubte que la part fotogràfica del projecte de la FSA va ser propagandística, perquè va ser un projecte dirigit des de Washington per revestir visualment el “New Deal”. Roy Striker va dirigir amb mà de ferro el grup de fotògrafs perquè fessin fotografies que encaixessin amb la filosofia del projecte, arribant fins i tot a marcar-los llocs i escenaris on ambientar-les, una cosa que, d’altra banda, els mitjans de comunicació fan de manera sistemàtica a l’actualitat quan es plantegen publicar reportatges, i encara més si els produeixen. Però no només els mitjans de comunicació: qualsevol que es proposa mostrar i difondre fotografies públicament –siguin institucions, ONG, empreses, partits polítics, etc.– té la intenció d’oferir la seva versió de les coses, i per a això no dubta a modelar al seu gust les imatges i utilitzar-les en benefici propi, però en un embolcall que aparenti rigor i fidelitat. L’estètica particular de la fotografia documental sovint contribueix a fer més creïble la superxeria, en la mesura que apel·la a una tradició visual a la qual no és fàcil renunciar. De totes maneres, sempre hi haurà interessos a tenir en compte, peatges a pagar, línies editorials a respectar i servituds a acatar, qüestions que no casen gens amb la llibertat ni amb la independència i que formen part del paisatge habitual. Ignorar-les o amagar el cap sota l’ala seria infantil.

Però fas servir una paraula que m’agrada particularment: escletxes. Pot semblar ingenu, etendridor fins i tot, intentar buscar escletxes, petites esquerdes en el mastodòntic negoci de la comunicació per fer-hi passar un cert tipus de mirada menys segrestada, però segur que n’hi ha. Fins i tot és possible que, tal com proposes, hi hagi escletxes que no ens són desconegudes, com la que suposa plantejar una “missió fotogràfica”, un concepte que no és estrany a la història de la fotografia. Plantejar ara un gran projecte de seguiment a la manera d’una “missió fotogràfica” pot semblar estrany, però crec que hi ha raons que ho fan molt atractiu i oportú. En primer lloc perquè entronca directament amb l’esperit que va animar la primera pràctica fotogràfica i segurament la més compromesa, la que es proposava mostrar el món amb una intenció renovadora de debò. També perquè les noves tecnologies han recuperat el costum de treballar en comú, en xarxa, en grup, en col·lectiu, una cosa que semblava completament perduda a les últimes dècades del segle passat a favor d’una mirada i una vida molt més individualistes. La FSA va ser un projecte governamental, però hi va haver altres col·lectius com la Photo League o les experiències europees dels anys vint, etc., que podrien encarnar i anticipar millor aquest esperit. Ara les circumstàncies són diferents, però seria interessant comprovar si és possible elaborar petits relats –coordinats però lliures– i posar-los en relació per crear una xarxa útil i dinàmica, no per elaborar un “gran relat” monocolor que imposi la seva versió, sinó, precisament, per al contrari.

Una altra qüestió, i no menys important, és la manera com aborda el subjecte cada fotògraf, la distància política que assumeix, les seves decisions formals, el seu punt de vista. No s’ha d’oblidar que, al marge de què es mira i per a què es mira, és decisiu com es mira. I aleshores, en aquest moment precís, siguis a la FSA, a la Photo League, a Getty Images, a Magnum Photos o al diari del teu poble, treballis per a qui treballis, facis el que facis, sempre estàs sol.