Menú llengües

La imatge en conflicte

DIÀLEG 09

Pàgines

Arxiu de l'etiqueta ‘crisi’

  • 26.04.09 | 10.33

Buscant escletxes

Ignacio i Clemente, abans que seguiu amb les vostres reflexions he volgut afegir un altre comentari a la meva intervenció anterior.

Ho faig a propòsit de la menció d’en Clemente a la meva referència a la crisi actual (la general, no la particular de la premsa) com a exemple del desafiament que suposa plantejar un projecte documental quan molts dels seus aspectes essencials no són tangibles. A la roda de premsa de presentació del llibre del diàleg de l’any passat i de l’actual vaig apuntar la possibilitat de reeditar un projecte de seguiment de la crisi inspirat en el projecte FSA (Farm Security Administration) desenvolupat després del crac del 29. Joan Fontcuberta va assenyalar que havia sigut un projecte propagandístic, cosa doblement certa. En primer lloc, perquè sempre és difícil desvincular els resultats d’una acció de la voluntat dels qui la projecten i la financen. En segon lloc, perquè en aquest cas l’estructura d’organització i d’edició va ser particularment severa pel que fa al sentit que havia de tenir el projecte. I, malgrat tot, per algunes escletxes es va escapar un sentit més profund que el pretès pels seus impulsors, que volien mostrar exclusivament el dinamisme i l’eficàcia del seu programa d’ajuts i no consideraven la possibilitat d’imaginar cap alternativa al model econòmic. A la FSA, que no és un gran projecte (encara que sigui un projecte molt gran), hi resta oberta una possibilitat de crítica radical. No tan forta ni tan conscient com en un altre projecte més petit, però molt més gran en l’esperit, com és la cobertura de l’explotació laboral infantil en mines i fàbriques realitzada per Lewis Hine vint anys abans. Malgrat tot, la fotografia i els seus autors-testimonis oculars van trobar escletxes que, per exemple, ja no existeixen en la crisi actual, en què la piconadora televisiva orquestra, des de l’adopció de la ficció regeneradora d’Obama, la teatralització de l’última versió de la sentència de Lampedusa: “que canviï alguna cosa perquè tot continuï igual”.

Si renunciem a la imatge a curt termini i creem un projecte visual fortament contextualitzat de seguiment de la crisi des d’una selecció significativa dels seus aspectes tangibles (que, com ens recordava l’Ignacio, també són els simbòlics), encara podem tenir una possibilitat d’incidir en la valoració social d’aspectes com un major coneixement de les claus del model econòmic, una aproximació a les conseqüències socials de la desregulació i la cobdícia, una revisió inquisitiva d’alguns dels agents econòmics responsables de la desferra… Un projecte llarg, doncs, pensat des d’un procés de documentació rigorós, amb un pla de treball elaborat sota l’assessorament d’experts vitalment implicats com economistes, sociòlegs i membres d’altres disciplines concernides. I també, per descomptat, amb la col·laboració dels millors autors documentals, aquells pels quals la fotografia apunta més enllà del mitjà fotogràfic i que no tenen por de no estar inventant a cada moment un estil nou. Crec que funcionaria si trobés els mitjans per finançar-se i per aconseguir una forta presència social, i això de nou implica necessàriament la participació d’una administració pública que controli sense dirigir. No és fàcil, però no queden gaires solucions perquè pervisqui la fotografia més necessària.

  • 07.04.09 | 17.23

La representació de la crisi o viceversa

Sembla clar que el monopoli exercit pels grans mitjans s’ha acabat i que ara la informació es distribueix de maneres diferents, que canvien cada dia, fonamentalment segons l’ús que se’n fa. Una de les qüestions importants és, com dieu, saber qui atorga la legitimitat, la validesa i la veracitat a un discurs fotogràfic. Potser la qüestió és qui mana, com deia en Humpty Dumpty a l’Alícia a A través de l’espill; però al marge de qui mani, el discurs proposat a través de les imatges hauria de buscar una cosa tan senzilla i alhora tan complexa com és “explicar-ho”. Les bones fotografies documentals ens expliquen el que passa, entre altres coses perquè van acompanyades de la informació addicional indispensable per a una lectura adequada, conformant un espai de referència que sempre serà canviant, en tant que estarà definit pels diferents usos que se’n faci. Al meu parer, un dels grans problemes de moltes de les imatges que consumim avui dia és que simulen explicar-nos el que passa quan en realitat no ho fan, perquè són imatges buides que fabriquen discursos pseudodocumentals al servei d’interessos més propers al mercat que a altres qüestions. Crec que avui dia els mitjans de comunicació, per causes que podríem analitzar, rebutgen els materials documentals que els poden suposar més problemes, i donen prioritat als productes més lleugers (i més ben alleugerits). El món de l’art s’ha convertit potser en l’amfitrió més càlid de materials documentals, però malauradament les seves regles del joc particulars donen preferència als aspectes menys compromesos i més estètics.

M’interessa molt el plantejament d’en Pepe sobre com abordar fotogràficament la crisi econòmica i com afecta les nostres vides, perquè crec que suscita qüestions importants i complicades d’abordar a través de fotografies. Els efectes visibles –per desgràcia, les fotografies només s’ocupen del que podem veure, de moment– de la crisi als països occidentals encara resten majoritàriament en l’àmbit del privat, tot i que, per descomptat, les causes públiques i col·lectives són òbvies. Per més que els nous relats visuals que elaborem cada dia cadascú de nosaltres (i que difonem massivament a través d’Internet) hagin difuminat la línia entre el públic i el privat, fan referència a qüestions que pertanyen a l’esfera de la intimitat, del més personal, on és molt difícil que arribi a penetrar una mirada documental exigent, per tal com defensem amb força la nostra privacitat, sobretot si es tracta d’ocultar les nostres pròpies misèries. Mentre corren rius de tinta sobre la crisi, la imatge no troba una forma adequada i rigorosa de representar-la visualment.

Aquesta és una de les grans qüestions que es plantegen a l’hora d’abordar qualsevol tema. Com representar-lo sense caure en la simplificació, en el reality-show, en l’escenificació, en el pseudodocumentalisme fàcil i buit? Segurament algunes de les claus es poden trobar en el que diu l’Ignacio: és imperatiu aportar informació, aprofundir en el subjecte, investigar dades i establir fets. En definitiva, oferir garanties i assumir responsabilitats. La temptació d’agafar dreceres és poderosa i passa per buscar la misèria on és més estructural i on la societat encara no ha blindat la seva intimitat o resta més desprotegida; o per despullar de matisos el dia a dia i optar pel més espectacular, com per exemple mostrar un agent de policia, amb la pistola a la mà, comprovant si s’ha executat un desallotjament per impagament, com a la fotografia guanyadora del l’últim World Press Photo. El problema no és, evidentment, aquesta fotografia en concret. El problema és que l’espectacularització sigui l’únic visible. 

  • 30.03.09 | 16.43

Fotografia i mitjans

Prolongant les originals reflexions de Pepe Baeza i Clemente Bernad, voldria exposar breument com veig el marc general del context mediàtic en què es desenvolupa el nostre diàleg. Jo diria que estem vivint una crisi sistèmica. Aquesta expressió, que s’utilitza per designar la gravetat de la crisi econòmica i financera actual, es pot aplicar al que viuen avui els mitjans de comunicació de masses en general i els mitjans d’informació en particular: una crisi sistèmica, és a dir, un esfondrament de cadascun dels elements que integren i componen el sistema mediàtic.

Atacada per la competència impetuosa dels webs informatius i per la generalització dels diaris gratuïts, la premsa escrita viu –des del punt de vista industrial i empresarial– el pitjor moment de la seva història, agreujat pel fet que la publicitat –principal font d’ingressos d’aquesta indústria– s’ensorra, sigui perquè es desplaça cap a Internet o bé perquè senzillament la crisi redueix els pressupostos de publicitat dels anunciants. Alguns analistes no dubten a vaticinar que l’era de la premsa escrita diària de paper i pagament s’està acabant i que, en el millor dels casos, la seva esperança de vida no va més enllà d’una dècada.

Gairebé podríem dir el mateix pel que fa als grans canals de televisió generalistes: també estan perdent audiència i publicitat.

Això vol dir que la informació en si està en crisi? No necessàriament. Perquè alhora s’està produint una autèntica explosió informativa a Internet com no s’havia produït mai, amb la creació de milions de blocs personals, de diaris digitals, de llocs documentals, etc. Una profusió desbordant que ja s’està traduint en la consagració de desenes de blocs o de webs fiables, consultats per centenars de milers de ciutadans com a fonts serioses d’informació i anàlisi. S’està produint una decantació natural i el “col·lectiu democràtic” que constituïm tots els infonautes està procedint a una selecció darwiniana. Tot i que cal preveure que els llocs amb més audiència seran adquirits (si és que no ho són ja a hores d’ara) pels grans grups mediàtics i perdran la seva autonomia i, potser, la seva creativitat.

D’altra banda, aquesta profusió d’intervencions informatives individuals, via Internet, està desdibuixant la identitat mateixa del periodisme i també del periodista. Què és un periodista, si tothom pot ser-ho quan vulgui? Què té d’específic el periodisme, si qualsevol pot exercir aquesta activitat quan ho vol, senzillament instal·lant-se davant l’ordinador? D’altra banda, aquest alliberament de la paraula i aquesta “democratització” de l’activitat periodística estan produint sobretot comentaristes o, en el millor dels casos, editorialistes –és a dir, tertulians que opinen de tot valent-se de la llibertat de paraula, sense aportar informació pròpiament dita ni dades investigades per ells mateixos–. El resultat és que se sacrifica la jerarquització de la informació, el més important i l’irrellevant es barregen i no es distingeixen; la informació no es verifica i es divulga a l’instant gràcies a les tecnologies que afavoreixen la instantaneïtat.

En aquest context de crisi i de transició, d’agonia d’una època mentre veu la llum una nova era plena de promeses, quin és el destí de la fotografia? 

Ho abordaré en la meva propera intervenció.

  • 13.03.09 | 13.55

Propostes per triar direcció

Primer de tot, vull agrair a tot l’equip de SCAN, i especialment a Sandra Balsells, l’oportunitat de dirigir un diàleg públic de tanta rellevància. Ja veurem quina és la direcció que prenen les reflexions que aniran sorgint al llarg d’aquests dos mesos; d’entrada, proposo aproximar el debat sobre la fotografia a la seva dimensió política, primordialment als seus usos testimonials, a la seva utilitat per al coneixement d’aspectes del món que acaben conformant el nostre sentit global de la realitat. Vull agrair també a Clemente Bernad i a Ignacio Ramonet la seva generosa disposició a implicar-se en aquesta reflexió compartida, que si bé és una atractiva aventura vital també comporta una exigència molt alta de temps i esforç. Esperem que ens serveixi a tots per assolir una major comprensió de les relacions que la fotografia manté amb els principals fenòmens de la nostra època.

“La imatge en conflicte” és un títol que permet revisar la consideració intrínseca de la imatge fotogràfica i de les seves normes i contextos comunicatius i, alhora, relacionar què és la fotografia amb per què serveix, i fins i tot imaginar quin ús en podrem seguir fent.

No em sembla que d’entrada calgui justificar la funció testimonial de la fotografia. És obvi que si la seva connexió amb la realitat no fos tan profunda, els fotògrafs independents que obtenen imatges dels conflictes que provoquen diferents poders arreu del món no correrien riscos tan elevats. Ni els governs tampoc estarien regulant les formes d’accés visual a realitats no privades, sinó obertament públiques i socialment rellevants. Així mateix, els grans grups mediàtics, a les mans de grans corporacions financeres, no imposarien uns models visuals -que els grups de premsa més petits accepten com a referència- en els quals la imatge compromesa amb la realitat social s’ha situat en posicions de misèria comunicativa, fins al punt de qüestionar els gèneres periodístics que històricament han constituït el suport d’aquest tipus d’imatge.

Per si no n’hi hagués prou, el testimoni fotogràfic també ha sofert la desqualificació teòrica d’una part important del pensament estètic, que en els seus moments àlgids -que coincideixen en el temps amb el domini aclaparador del pensament ultraliberal i els seus think tanks- ha arribat a decretar, a l’empara del terme “postfotografia” i amb arguments gens sòlids, la fi mateixa dels usos testimonials de la fotografia, reutilitzant el terme “documental” per a propostes visuals molt allunyades del documentalisme. Sens dubte una part d’aquestes teories han estat beneficioses per al debat crític sobre el procediment fotogràfic, sobre els límits de la representació, o han servit també per posar en qüestió la falta de prevenció crítica davant les imatges que ens arriben; però en altres casos han anat dirigides directament a desqualificar la pervivència de qualsevol vestigi de relat testimonial.

Al meu parer el punt de vista més productiu per iniciar el diàleg és analitzar com la fotografia s’inscriu en els discursos de la política, de la sociologia, de l’economia… Quins són els límits (però també les possibilitats) d’unes pràctiques fotogràfiques adreçades al coneixement i a la transformació del món; de quina manera i en quins formats aquestes pràctiques es poden canalitzar a través dels mitjans tradicionals o a través dels nous mitjans, i quins altres canals podem articular perquè els usos documentals de la fotografia puguin actuar com una forma col·lectiva de coneixement, com un servei públic.

Penso que també haurem de considerar altres pràctiques fotogràfiques que comparteixen la preocupació per aquestes qüestions, però que pertanyen a altres registres de la creació; em refereixo fonamentalment a aquell art vinculat a la societat. El fotomuntatge continua sent una referència molt valuosa pel que fa als usos didàctics de la imatge, així com les escenificacions i altres propostes visuals d’intervenció en els afers públics que han desenvolupat alguns artistes i que tenen una eficàcia perlocutiva enorme, encara que mai no puguin constituir una alternativa al testimoni directe, igual que la novel·la no és una alternativa a la crònica.

La imatge publicitària, que hem d’entendre com la imatge emblemàtica del capitalisme, i la febre comunicativa que provoca no poden continuar sent la referència fonamental dels llenguatges visuals contemporanis. Ja fa temps que és hora d’un gran debat social sobre una pedagogia de la imatge iniciada a l’escola mateix. Fer que la imatge formi part de la cultura democràtica, tant en la seva producció com en la seva anàlisi, és una exigència del pensament lliure.

M’agradaria proposar altres línies de reflexió, també: què passarà amb la imatge durant i després de la gran crisi que estem vivint? De quina manera readaptaran els discursos simbòlics del poder econòmic els escenaris de la representació i de l’espectacle? ¿Serem capaços d’elaborar alternatives parcials, o només ho aconseguirem si les alternatives comprenen el model social mateix? ¿Els nous centres de poder regional donaran lloc a una multipolaritat real que establirà nous models visuals sobre els quals consolidar-se? Com se situen els fotògrafs davant d’aquestes qüestions? Com combinar les col·laboracions informatives espontànies amb la cultura professional del documentalisme?…

Si controlar el sentit del món és la millor manera de controlar el món, la imatge, i molt especialment la fotografia i el vídeo -encara que ens arribin i els fem arribar a través d’un petit aparell portàtil amb múltiples funcions-, seguirà trobant-se al centre d’una relació dialèctica entre l’interès particular i l’interès col·lectiu.

Aquests són alguns dels aspectes que em preocupen sobre els usos públics de la fotografia, però el diàleg està obert a totes les qüestions que vulgueu incorporar-hi.

Una producció de KRTU, dins del marc SCAN 2009

  • KRTU
  • SCAN
  • Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació