La imatge en conflicte

Sembla clar que el monopoli exercit pels grans mitjans s’ha acabat i que ara la informació es distribueix de maneres diferents, que canvien cada dia, fonamentalment segons l’ús que se’n fa. Una de les qüestions importants és, com dieu, saber qui atorga la legitimitat, la validesa i la veracitat a un discurs fotogràfic. Potser la qüestió és qui mana, com deia en Humpty Dumpty a l’Alícia a A través de l’espill; però al marge de qui mani, el discurs proposat a través de les imatges hauria de buscar una cosa tan senzilla i alhora tan complexa com és “explicar-ho”. Les bones fotografies documentals ens expliquen el que passa, entre altres coses perquè van acompanyades de la informació addicional indispensable per a una lectura adequada, conformant un espai de referència que sempre serà canviant, en tant que estarà definit pels diferents usos que se’n faci. Al meu parer, un dels grans problemes de moltes de les imatges que consumim avui dia és que simulen explicar-nos el que passa quan en realitat no ho fan, perquè són imatges buides que fabriquen discursos pseudodocumentals al servei d’interessos més propers al mercat que a altres qüestions. Crec que avui dia els mitjans de comunicació, per causes que podríem analitzar, rebutgen els materials documentals que els poden suposar més problemes, i donen prioritat als productes més lleugers (i més ben alleugerits). El món de l’art s’ha convertit potser en l’amfitrió més càlid de materials documentals, però malauradament les seves regles del joc particulars donen preferència als aspectes menys compromesos i més estètics.

M’interessa molt el plantejament d’en Pepe sobre com abordar fotogràficament la crisi econòmica i com afecta les nostres vides, perquè crec que suscita qüestions importants i complicades d’abordar a través de fotografies. Els efectes visibles –per desgràcia, les fotografies només s’ocupen del que podem veure, de moment– de la crisi als països occidentals encara resten majoritàriament en l’àmbit del privat, tot i que, per descomptat, les causes públiques i col·lectives són òbvies. Per més que els nous relats visuals que elaborem cada dia cadascú de nosaltres (i que difonem massivament a través d’Internet) hagin difuminat la línia entre el públic i el privat, fan referència a qüestions que pertanyen a l’esfera de la intimitat, del més personal, on és molt difícil que arribi a penetrar una mirada documental exigent, per tal com defensem amb força la nostra privacitat, sobretot si es tracta d’ocultar les nostres pròpies misèries. Mentre corren rius de tinta sobre la crisi, la imatge no troba una forma adequada i rigorosa de representar-la visualment.

Aquesta és una de les grans qüestions que es plantegen a l’hora d’abordar qualsevol tema. Com representar-lo sense caure en la simplificació, en el reality-show, en l’escenificació, en el pseudodocumentalisme fàcil i buit? Segurament algunes de les claus es poden trobar en el que diu l’Ignacio: és imperatiu aportar informació, aprofundir en el subjecte, investigar dades i establir fets. En definitiva, oferir garanties i assumir responsabilitats. La temptació d’agafar dreceres és poderosa i passa per buscar la misèria on és més estructural i on la societat encara no ha blindat la seva intimitat o resta més desprotegida; o per despullar de matisos el dia a dia i optar pel més espectacular, com per exemple mostrar un agent de policia, amb la pistola a la mà, comprovant si s’ha executat un desallotjament per impagament, com a la fotografia guanyadora del l’últim World Press Photo. El problema no és, evidentment, aquesta fotografia en concret. El problema és que l’espectacularització sigui l’únic visible.