La imatge en conflicte

Ignacio i Clemente, abans que seguiu amb les vostres reflexions he volgut afegir un altre comentari a la meva intervenció anterior.

Ho faig a propòsit de la menció d’en Clemente a la meva referència a la crisi actual (la general, no la particular de la premsa) com a exemple del desafiament que suposa plantejar un projecte documental quan molts dels seus aspectes essencials no són tangibles. A la roda de premsa de presentació del llibre del diàleg de l’any passat i de l’actual vaig apuntar la possibilitat de reeditar un projecte de seguiment de la crisi inspirat en el projecte FSA (Farm Security Administration) desenvolupat després del crac del 29. Joan Fontcuberta va assenyalar que havia sigut un projecte propagandístic, cosa doblement certa. En primer lloc, perquè sempre és difícil desvincular els resultats d’una acció de la voluntat dels qui la projecten i la financen. En segon lloc, perquè en aquest cas l’estructura d’organització i d’edició va ser particularment severa pel que fa al sentit que havia de tenir el projecte. I, malgrat tot, per algunes escletxes es va escapar un sentit més profund que el pretès pels seus impulsors, que volien mostrar exclusivament el dinamisme i l’eficàcia del seu programa d’ajuts i no consideraven la possibilitat d’imaginar cap alternativa al model econòmic. A la FSA, que no és un gran projecte (encara que sigui un projecte molt gran), hi resta oberta una possibilitat de crítica radical. No tan forta ni tan conscient com en un altre projecte més petit, però molt més gran en l’esperit, com és la cobertura de l’explotació laboral infantil en mines i fàbriques realitzada per Lewis Hine vint anys abans. Malgrat tot, la fotografia i els seus autors-testimonis oculars van trobar escletxes que, per exemple, ja no existeixen en la crisi actual, en què la piconadora televisiva orquestra, des de l’adopció de la ficció regeneradora d’Obama, la teatralització de l’última versió de la sentència de Lampedusa: “que canviï alguna cosa perquè tot continuï igual”.

Si renunciem a la imatge a curt termini i creem un projecte visual fortament contextualitzat de seguiment de la crisi des d’una selecció significativa dels seus aspectes tangibles (que, com ens recordava l’Ignacio, també són els simbòlics), encara podem tenir una possibilitat d’incidir en la valoració social d’aspectes com un major coneixement de les claus del model econòmic, una aproximació a les conseqüències socials de la desregulació i la cobdícia, una revisió inquisitiva d’alguns dels agents econòmics responsables de la desferra… Un projecte llarg, doncs, pensat des d’un procés de documentació rigorós, amb un pla de treball elaborat sota l’assessorament d’experts vitalment implicats com economistes, sociòlegs i membres d’altres disciplines concernides. I també, per descomptat, amb la col·laboració dels millors autors documentals, aquells pels quals la fotografia apunta més enllà del mitjà fotogràfic i que no tenen por de no estar inventant a cada moment un estil nou. Crec que funcionaria si trobés els mitjans per finançar-se i per aconseguir una forta presència social, i això de nou implica necessàriament la participació d’una administració pública que controli sense dirigir. No és fàcil, però no queden gaires solucions perquè pervisqui la fotografia més necessària.

Etiquetes: crisi, crítica, FSA, propaganda, social