La imatge en conflicte

Aquest “triàleg” resulta francament apassionant –si més no, per mi– per les oportunes i creatives intervencions (sobretot les últimes) de Pepe Baeza i Clemente Bernad. Voldria fer una observació sobre el concepte d’imatge-testimoni, del qual han parlat tots dos, partint de l’anàlisi d’alguns esdeveniments que es van produir la setmana passada.

Agafem, per exemple, el terratrèmol de L’Aquila, a Itàlia, del qual han parlat tant els mitjans a causa de la dimensió de la tragèdia humana. Paradoxalment, i contradient la idea que jo mateix evocava en la intervenció precedent, en aquest cas no ha servit de res el fet que avui cada ciutadà (o gairebé) estigui equipat –via telèfon mòbil– d’una càmera fotogràfica: ningú no ha pogut fotografiar el terratrèmol en el moment en què va tenir lloc. Hi ha milers d’imatges de les conseqüències del terratrèmol (cases destruïdes, muntanyes de runa, rescats de víctimes, etc.), però cap imatge presa en viu, en directe, del terratrèmol produint-se. Normal: es va produir a la matinada, a les 3:45 h, quan els telèfons mòbils estan recarregant-se i tothom dorm. Per això, la cobertura mediàtica d’aquest esdeveniment, en certa manera, ens satura els ulls amb milers d’imatges de la tragèdia, com per fer-nos oblidar que hi falta el principal, la imatge absent, la més promesa pel reporterisme gràfic contemporani, la de l’esdeveniment que es produeix en directe o que, si més no, les càmeres han captat en directe.

Per això aquest frenesí periodístic per captar les “rèpliques” (com un succedani, una còpia de l’esdeveniment original definitivament perdut) i per buscar testimonis de la tragèdia que expliquin amb paraules el que van viure i veure, és a dir, el que la càmera dels seus ulls va gravar i revelar al seu cervell, però que ja només pot ser relat d’imatge, i no pura imatge.

Aquesta invisibilitat del terratrèmol de L’Aquila és la prova que, com diu Pepe Baeza, l’esdeveniment es resisteix i no es deixa aprehendre fàcilment, encara que hi siguin presents milers d’objectius fotogràfics.

La mateixa setmana del terratrèmol italià, la imatge més polèmica a França –aquest cop aconseguida en directe (live) i difosa pel telenotícies estel·lar de les 20h de la principal cadena estatal– ha sigut la d’una violenta agressió, en un autobús nocturn, contra un jove passatger francès duta a terme per quatre joves, dos d’ells adolescents, segons sembla d’origen immigrant, que es pot veure al següent web:

http://observers.france24.com/fr/content/20090408-agression-bus-parisien-une-video-polemique-ratp-noctilien

Si hi ha hagut polèmica és perquè aquestes imatges, en comptes de denunciar el racisme ordinari contra els immigrants, aquest cop pretenen, al revés, denunciar el racisme dels immigrants contra els francesos (segons sembla, el jove agredit va ser titllat de “francès de merda!”. I també perquè han sigut difoses per un policia, desobeint les consignes dels seus superiors, motiu pel qual ha sigut sancionat.

Tot i que l’anècdota no és banal, en aquest cas i en el marc del nostre “triàleg” m’interessa menys que la naturalesa d’aquestes imatges captades per càmeres de vigilància amagades a l’autobús. Una de les raons inconscients del gran impacte que ha tingut a França aquesta escena és que per primera vegada es difonen públicament imatges captades en un autobús. Tot i que a Anglaterra ja fa més de sis anys que els autobusos duen càmeres de vigilància (vegeu la foto del cartell), a França només fa uns mesos que s’hi han introduït.

Als mitjans d’informació els encanten les imatges de vigilància, preses per robots i d’una qualitat tècnica generalment pèssima. I els encanten essencialment per una raó: perquè capten escenes en viu, en directe. Perquè sembla que realitzen l’anhel fantasmàtic del reporterisme fotogràfic més elemental i convencional: ser a tot arreu perquè res no escapi a l’ull de les càmeres. Una ambició demiúrgica de testimoniar i documentar que s’acosta al desig totalitari de controlar el comportament de cada ciutadà, com ho pretenia el vigilant Big Brother de George Orwell:

En aquest sentit, la mateixa setmana també hem vist com la vigilància exercida per certs reporters, afegida a l’efecte “blow up”, com diria Antonioni, han aconseguit fer caure el cap de la policia antiterrorista britànica, Bob Quick, que va cometre la badada de sortir del cotxe, davant la residència del primer ministre i davant dotzenes de reporters gràfics, duent a la vista uns documents confidencials. El Sr. Quick es pensava que la distància considerable que el separava dels fotògrafs de premsa els impediria distingir els detalls de les seves notes escrites.

Greu error que l’ha obligat a dimitir, ja que la premsa va poder llegir sense problemes el seu document confidencial sobre una pretesa trama terrorista. Bob Quick segurament ignorava que avui dia els teleobjectius són capaços de reduir distàncies inversemblants. I que, a més, hi ha tècniques d’imatge vertiginoses que permeten efectuar un salt abismal dins de la imatge mitjançant un efecte de zoom ininterromput, i conservant-ne la nitidesa. Un fet insòlit, com testimonia aquesta fotografia de la presa de possessió de Barak Obama el passat 20 de gener a Washington:

http://gigapan.org/viewGigapanFullscreen.php?auth=033ef14483ee899496648c2b4b06233c

Com diu Carlos Martínez en un article recent a Rebelion, “aquesta imatge va ser presa amb una càmera fotogràfica robot de 1.471 megapíxels, i si l’ampliem podem identificar clarament moltíssimes de les persones que van acudir a l’acte. Si a aquest tipus de fotografies digitalitzades hi sumem les aplicacions informàtiques de reconeixement facial, ens adonem que els estats o les grans corporacions poden identificar sense gaires problemes tots els assistents a manifestacions o espectacles”. Els reporters gràfics acceptaran ser còmplices d’aquesta empresa de vigilància col·lectiva?

Etiquetes: mitjans de comunicació, testimoni, vigilància, visibilitat